Un gato lamiéndose el pelaje. La sensación de haber encontrado algo más que peregrinos en este camino. Ahora somos huellas, huellas de dedos que apuntan en la misma dirección; de talones que hunden por igual la arena cálida del camino del viento. Ahora somos aire que gritamos las mismas palabras; que empujamos el mismo diente de león, una y otra vez para despojarlo de sus preciados deseos.
Un gato tumbado en tu regazo. La sensación de saberse de nuevo libre, de volver a empezar un camino si se quiere, o de retroceder, o de saltar sobre la humeda y verde yerba, recogiendo todas sus lágrimas para hacerlas de nuevo tuyas. Mejor decidir algo antes de que se vaya de tu regazo.
Como gato pardo, mejor caminar con tus suaves almohadillas y tus afiladas uñas; decidiendo la forma de cada huella, sin adelantar intenciones. Mejor maullar sin levantar sospechas de tu identidad minina. ¿Será esta la verdadera clave del exito?... laboralmente, claro.
Ya era hora! La noche vuelve a abrazarme con su beso de amor. El día me regala a ti y me empuja en tu busqueda. Me siento libre para volver a vagar en mi.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
Uf! M'he quedat igual de confús que la primera vegada que m'ho he llegit... i ja en van unes quantes. Què? Què vols dir? M'agrada el final, però té relació amb la resta? I la resta té relació amb ella mateix? I el gat pot triar cap on anar? Cap endavant o cap arrere? Arrapa o arraparia?
Buf! Necessite un pròleg o estudi introductori. El nivell literari del blog augmenta de manera inversament proporcional a la forma física de les meues neurones.
M´ha agradat com sona això de "identidad minina". Em dona la sensació que tots parlem de manera diferent quan tenim un bloc o quan escrivim. Pot resultar desconcertant, però la veritat és que em provoca certa curiositat perquè com a mínim donem algun senyal més d´allò que guardem només per a nosaltres mateixos. O senzillament és que el "canal" de les paraules és menys dens quan es tracta només d´un paper, un teclat. De l´altra manera ensopeguem amb les milers de circumstàncies que costen tant de trencar per tal de dir allò que pensem mentre mirem les cares dels qui es troben a la nostra taula prenent un cafè i parlen de tot una mica. Em dona la sensació que quan parlem del temps que farà demà les paraules ensopeguen contra un cristall de circumstàncies que només ens proposem trencar per a dir allò que voldriem dir.
hola hola caragol
Canviarà d´entrada Juan Mocoso? Continuarem llegint alguna cosa més a banda del silenciós "miau miaaau" del gat? Va, Ricardo que ens tens intrigats!
El peixet se´n va a la maaar
i no troba amb qui jugaaar,
miau miaaau, pio pio...
(Això últim no té res a veure)
Publicar un comentario